Tranquilo, sonriente y con ese buen rollo que desprenden sus canciones. Así se presenta Artur Martínez, de La Fúmiga, un grupo que no ha parado de crecer desde que empezó. Con él, hablamos de su trayectoria, estilo musical, sueños y del concierto que darán el 11 de marzo en los conciertos de fallas, organizados por el Ayuntamiento de Valencia y Amstel.
Miembro fundador, ¿verdad?
Sí, més o menys. Membres fundadors som un muntó, perquè som els amics de sempre i dels que estem a dia de hui, començàrem a tocar pel carrer uns set o huit dels onze que som ara.
¿Once? Es muchísimo para un grupo, ¿no?
Onze músics i després un equip de cinc o sis persones depenent del bolo o de les necessitats.
¿Cómo de complicado es organizar cada ensayo, concierto, quedades, inspiraciones…?
Amb el temps supose que vas agafant la fórmula de com organitzar el grup i demés. Al principi era un poc caòtic i més quan tot es torna més professional. Nosaltres anàvem a ‘salto de mata’. Ara ja tenim una estructura, cadascú sap el seu rol i el seu paper. Hi ha persones en responsabilitat logística que fan que ens organitzem molt millor.
¿Cómo describirías el estilo musical de La Fúmiga?
Nosaltres sempre hem dit que fem música pop, però el que passa és que al final el concepte ‘pop’ ho decideix la gent, és la música que se fa popular. Per tant amb ‘música pop’ ens referim a que el nostre estil és amable a les oïdes, ens identifiquem molt amb la música festiva perquè nosaltres venim d’això. Molt mediterrània.
Mediterránea, como vuestra canción.
Exacte, seria una bona definició.
¿Qué usáis para inspiraros? Entiendo que La Terreta es una fuente de inspiración constante.
Nosaltres és cert que tot el que vivim ací a casa forma part de les nostres cançons i és un signe d’identitat de les nostres lletres i del nostre estil musical. Al final nosaltres som una formació de vents majoritàriament i això no pot ser mes representatiu del nostre lloc del món.
Y, ¿cuál es el mensaje que queréis transmitir?
Sempre ens agrada pensar que cada persona podem fer les coses un poc millor, des de les nostres vides individuals fins a les nostres vides col·lectives. També parlem molt de l’emoció que sempre ha inundat la música que és l’amor i, inclús dins de l’amor, el desamor, però des de una visió més sana, més moderna. No transgressora, sinó menys tòxica i possessiva. D’una manera que ens curem a nosaltres i a la nostra gent.
Estáis ahora en plena gira y vais a participar en los famosos conciertos de Fallas de la Alameda.
Nosaltres tocarem el dia 11 de març en un cartell enorme encapçalat per Zoo, però també amb artistes com Pupil·les, Dj’s com Nonai Sound, Colomet, Carlos Areces i Aníbal fent un Dj set. La veritat és que molt important, perquè són uns concerts que se recuperen, que es feien fa molts anys o al menys jo tinc memòria d’eixos concerts en l’Albereda. Recuperar-los és molt bonic, perquè a molts lloc on anem sí que fan esdeveniments multitudinaris de música, però ací a València ciutat sempre els recintes estén més acotats. Per la nostra part donar les gràcies a qui haja tingut la iniciativa d’haver arrancat açò altra vegada.
Todos recordamos que llevan varios años, entre todo lo que ha pasado, que no ha habito estos conciertos. Estamos contentos de que estén de vuelta.
Sí, damunt és en un lloc especial. És com una manera de dir que ara sí “València està en Falles”, el 11 de març és la prèvia que arranca la setmana més forta. Jo anava a recomanar que vingueren, però les entrades estén acabades. Ficaren 15.000 entrades i crec que ja no n’hi ha.
El reciento, estará en el río, ¿no?
Jo supose que al ser a l’Albereda serà dalt del riu, per on està el Pont de les Flors. De totes formes no ho sé segur, jo m’informe quan queden quatre o cinc dies.
Ya cuando te lleve la limusina…
Exacte (risas), en eixe moment serà quan ho sàpiga.
Has nombrada otros grupos y artistes que van a tocar ese fin de semana o durante esa noche. Así que, pensando en vuestras canciones es imposible no acordarse de algunos grupos clásicos del pop valenciano como Obrint Pas o La Raíz. ¿Cómo lleváis esas comparaciones?
Més que comparacions són uns autèntics referents. Al final nosaltres hem crescut amb la música i els concerts tant d’Obrint Pas com la Gossa Sorda o La Raíz. Realment el que va passares és que hi havia una foguera que s’estava fent poc a poc i ells van obrir el camí. A partir d’eixe moment, grups com nosaltres estem arreplegant el que ells van sembrar. Cada grup de música ha de fer el seu camí, però a nosaltres ens queda gaudir-ho molt i normalitzar una escena que és súper potent i que, amb els números de la gent que ve als concerts, es veu.
Hablando de potencia… Tenéis unos videoclips muy impactantes a nivel visual, habéis decidido invertir y apostar por ello.
Sempre ha sigut una aposta decidida, que les cançons sonaren amb un suport audiovisual de qualitat. Sabent sempre les nostres limitacions. Hem fet inversions en videoclips que si parlàrem de números… la gent es tiraria les mans al cap. Perquè l’audiovisual no és car, però per a fer un videoclip amb estètica cinematogràfica requereix uns materials i un equip enorme i això s’ha de pagar com toca. Sempre hem apostat per això, encara que si ara parlares amb qualsevol grup o cantant te dirà: jo ja no em gaste diners en videoclips. Nosaltres ho seguirem fent perquè al final crec que se genera un imaginari. La pròpia cançó amb una història concreta creix, relaciones al grup amb una imatge audiovisual i sobretot l’audiovisual és un sector amb molta precarietat, en el que els treballadors opten per altres camins. Si nosaltres podem aportar el nostre granet de sorra i, d’alguna manera, ser una referència per a que la música de proximitat fera eixes coses on tot el món pot mostrar les seues aptituds, em sembla un encert.
El público respalda eso. Siente los vídeos como suyos y los disfrutan.
Evidentment. El que passa és que es una inversió tan gran que et fa dubtar, perquè te gastes molts més diners fent videoclips que gravant un disc i al final nosaltres vivim de la pròpia música. Sempre que vaig a entrevistes em parlen del videoclips o als concerts els més xicotets estén pendents del propi videoclip. La gent de la nostra generació no és tan consumidora d’aquest format a lo millor, però hi ha gent amb un consum més habitual. A mi m’agrada molt, jo soc un fan del cine i m’encanta que la nostra música vaja de la mà d’un concepte audiovisual tan complet.
Quizás los más pequeños han nacido en un ambiente más audiovisual que nosotros incluso.
Absolutament. Crec que estén més acostumats a que tot vaja en un suport visual sempre. Fins la cançó de ‘Baby shark’ té un suport visual increïble.
Y, ¿os escuchan muchos niños?
Sí i és una cosa que em fa molta il·lusió perquè és com un regal inesperat. Nosaltres mai hem dit “anem a posar esta frase que els agradarà als més menuts i menudes”, sinó que el fet de ser una música amable amb molta llum, pot resultar molt senzilla perquè no som grans compositors. Arriba molt als xicotets de la casa i a la pròpia família, perquè nosaltres sempre que tenim la sort de fer concerts a les set de la vesprada en auditoris, el ambient que es genera és brutal, moltes vegades venen tres generacions. Si te dirigeixes a això està molt bé perquè hi ha grups que són més infantils i ho fan molt bé, però nosaltres que no ho fem a propòsit… és un regal. A més que les nostres cançons son missatges que a mi m’haguera agradat escoltar amb huit anys, perquè no és un missatge superficial. I que, parlen valencià o no, escolten música en el seu idioma és molt important també.
De hecho, os escucha gente de toda España.
Sí, el públic de Madrid és una bogeria.
En Madrid tenéis un público casi similar al de Valencia, sorprende como hay tanta gente allí que sin hablar valenciano ha llegado a vuestras canciones. ¿A qué crees que se debe?
Sobretot perquè de vegades tenim a Madrid, per la classe política o altres motius, com més fosca. Però en realitat Madrid és una ciutat súper oberta i diversa on viu moltíssima gent. Sempre diem “quina és la ciutat del món on més s’escolta en números?” i és Madrid, evidentment perquè viu molta més gent. Eixa apertura de ment que fa la capital és perquè hi ha molta gent de diferents llocs, per exemple el Estat Espanyol és multicultural i això fa que la ment de tots estiga més oberta.
Després, grups com Zoo que sí que tenen una presència estatal potent, que han sigut capaços de traure a 8.000 persones al WiZink Center i fa festivals per tot arreu. Aleshores, quan grups tan potents amb els que compartim cartel en València fan estes coses, els demés fem el que podem. Nosaltres no tinguem la garra i la força que pot tindre Zoo, però fem una gira d’hivern que comença en Girona i acaba en Santiago de Compostela. El nostre principal objectiu és que la gent que ens escolta ens puga veure en directe.
Para ir acabando, ¿qué planes tenéis de futuro a parte de los conciertos que has nombrado?
Els plans són acabar la gira en novembre. Després marxarem sis mesos per a poder acabar el disc, gravar-ho i fer els videoclips, perquè si no es impossible per a nosaltres. D’aquesta manera podrem arrancar la gira altra vegada en Abril de 2024, presentarem el disc i farem les gires. Quan tot això termine, el que vinga bo. Nosaltres no tenim gran somnis, si el públic està com ara seguirem tot el temps. Però en la música pot passar de tot, és un món molt bonic però molt cansat anímicament, té molta autoexigència. Mentre la gent siga, nosaltres també perquè som feliços. Si un dia no tens la motivació, sense més transcendència cap a casa i ja.
Pero ahora sí que podemos decir que estáis viviendo ese sueño.
Sense haver sigut mai un somni, perquè nosaltres érem una formació del carrer. Però sí el que vivim cada dia i cada vegada que ens baixem de l’escenari és per a gaudir-ho al màxim. Anem on anem sempre hi ha molta gent cantant totes les cançons, tinguem molta sort. A lo millor per això ens anem a Saragossa, perquè estem molt acostumats a que sempre hi haja molt de públic. Si venen 10 persones, els regalarem el millor concert, té alguna cosa de romàntica.
